en ca de es

“La clau és una bona simbiosi”

25.07.16

EL 9 NOU

“La clau és una bona simbiosi”

Miquel Erra

El cap de setmana anterior eren a Àustria i diumenge van tocar a Dinamarca. Entremig, el Quartet Casals, una de les formacions de corda amb més renom arreu del món, va dedicar tota una setmana a l’Acadèmia Internacional de Quartet, a Vic. EL 9 NOU va entrevistar dos dels seus membres, els germans Abel (violí) i Arnau Tomàs (violoncel).

 

Segona edició de l’Acadèmia Internacional de Quartet. Quina valoració en fan?

Abel T.: És un event històric, aquí a Catalunya. El fet de poder treballar d’una manera específica només amb cinc quartets de corda d’un nivell molt alt i durant tota una setmana és un luxe.

Arnau T.: S’acostumen a fer cursos de música de cambra més genèrics, però no tan especialitzats, ni concebuts com un petit cicle per preparar, en aquest cas amb els sis quartets que Mozart va dedicar a Haydn, que dóna aquest al·licient extra de ser curs i concert alhora.

 

Han acollit quartets de Corea i Holanda, i l’any passat d’Itàlia o d’Alemanya. Catalunya continua estant la cua, qualitativament parlant, en música de cambra?

Arnau T.: En absolut. En els últims 10 o 15 anys ha pujat molt el nivell, i diria que actualment ja és equiparable. Tenim en aquest país quartets molt competitius.

 

En el moment que vostès van debutar, el 1997, sí que hi havia un cert desert pel que fa a quartets de corda al conjunt de l’Estat, oi?

Arnau T.: Certament, el panorama era força desolador; podríem dir que vam ser gairebé uns pioners, érem la primera generació de la Escuela [Reina Sofia]...

Abel T.: El problema també venia associat a una manca de nivell en general de l’escola de cordes; a diferència dels vents, per exemple, que potser hi havia més tradició. Això ha millorat, sobretot des de la creació de la Escuela Reina Sofía, a Madrid; de l’Esmuc, a Barcelona, o de la Musikene, al País Basc, centres potents que han fet pujar molt el nivell de les formacions de corda i, en conseqüència, més gent s’ha interessat per la formació reina de les cordes, que és el quartet.

 

L’any vinent, 20è aniversari del Quartet Casals. El fet d’haver mantingut pràcticament estable la formació és un dels factors clau?

Arnau T: Bé, hi ha quartets de molta qualitat arreu que han anat canviant de membres, per les circumstàncies que sigui, i continuen mantenint el nivell d’excel·lència. Òbviament millor no canviar, però si la incorporació dels nous membres és hàbil no hi ha d’haver problema. Aquesta continuïtat és important però no imprescindible. Jo diria que la clau està més aviat en una bona simbiosi musical entre els quatre membres i molta ambició de fer les coses ben fetes.

Abel T.: Nosaltres mateix no som exactament els mateixos del principi; en Jonathan [Brown] és el tercer viola que hem tingut, però és veritat que som dels quartets que hem canviat menys...

Arnau T.: Per fortuna.

 

Hi ha un so Casals?

Abel T.: Es comenta, i sí que crec que tenim un tipus d’expressió i de so característics, que la gent ens reconeix...

 

També s’ha destacat molt la versatilitat del Quartet Casals.  Hi ha alguns compositors, però, amb els quals se senten més còmodes?

Abel T: Ens trobem molt còmodes amb Haydn, amb Mozart, amb Schubert. Amb Beethoven també estem descobrint ara un llenguatge comú, que potser ens ha costat més anys de trobar. Ara precisament, de cara a la propera temporada i amb motiu dels 20 anys del quartet tenim el repte de tota la integral de Beethoven... I amb Xostakóvitx també ens hi trobem molt a gust...

 

A l’Acadèmia van estar treballant els quartets que Mozart va dedicar a Haydn. Són precisament les obres del seu últim enregistrament. Hi havia intencionalitat?

Abel T.: És veritat, però no, és només casualitat. Ens va semblar que era una obra factible pel format del curs.

 

Què aporta el treball de cambra que no ho faci el d’orquestra, per exemple?

Arnau T.: Són dos mons totalment diferents. Dins d’una orquestra, un instrumentista de corda forma part d’un gran conjunt, on ell no és l’únic responsable; el nivell de responsabilitat és molt menor. El treball en un quartet és molt més implicat, més exigent.

 

I no els ha quedat l’espina clavada d’una hipotètica carrera com a solistes?

Arnau T.: És una qüestió d’elecció. A vegades es pot pensar que el món del solista és un xollo, entre cometes, però aquest món és també molt dur, solitari; i a vegades hi ha perfils de persones, com nosaltres, que tot i que tenim cadascun la nostra personalitat musical ens agrada més tocar amb altra gent. També és veritat que una cosa és la teva especialitat principal, en aquest cas el quartet, però això no vol dir que de tant en tant no fem alguna incursió com a solistes...

 

Quin consell els donarien als alumnes més joves del curs, els que han treballat amb el Quartet Gerhard?

Abel T.: Que dediquin, jo diria, el 40% de la seva activitat acadèmica a la cambra; fer-ho més seria un error, perquè estan en un moment de formació personal instrumental, però un 40% podria ser molt positiu.

 

En canvi, a molts conservatoris es treballa molt més l’orquestra que la cambra...

Abel T.: Exacte, però també tinc entès que últimament es treballa més la cambra que anys enrere... Diria que en aquests últims 15 o 20 anys la cambra s’està prenent més seriosament en aquest país.

Arnau T.: També és veritat que nosaltres que fem classes en conservatoris d’arreu d’Europa veiem que encara hi ha una filosofia allunyada de la que tenim aquí, pel que fa a l’assignatura de cambra.

 

Parlant del Quartet Gerhard. Podríem dir que va ser un dels seus alumnes avantatjats?

Arnau T.: Potser seria una mica massa paternalista dir-ho així. Només podem dir que quan van començar van passar per les nostres aules, com d’altres, i a partir d’aquí avui tenen una trajectòria independent, i hi mantenim contacte, això sí.

 

Per cert, què tal l’equipament de L’Atlàntida per acollir aquest model d’estada?

Abel T.: Fantàstic, la veritat. Unes instal·lacions estupendes.

 

Hi haurà tercera edició de l’Acadèmia de Quartet?

Arnau T.: Esperem-ho.

N’hem de parlar.